Què és exactament el live coding
El live coding és una pràctica en què l'artista escriu i modifica codi en temps real, davant del públic, i el resultat sonor d'aquesta escriptura és la música mateixa que s'escolta a la sala. No es tracta de programar abans i executar després, com en la majoria de directes electrònics, sinó que l'acte de programar és, ell mateix, l'actuació: cada línia que s'afegeix, es retalla o es reordena altera el que està sonant en aquell mateix instant. El codi acostuma a projectar-se en una pantalla visible des de la pista, de manera que el públic pot seguir —encara que no en entengui la sintaxi— com una decisió concreta es tradueix, gairebé instantàniament, en un canvi de ritme o de textura.
Aquesta transparència és part essencial de la proposta: en lloc d'amagar la maquinària darrere d'una consola, el live coding l'exhibeix com a element central de l'espectacle. Errors inclosos —una línia mal escrita que trenca el compàs durant uns segons no és necessàriament un fracàs, sinó una part reconeguda i sovint celebrada del format.
Les eines de la disciplina
El live coding disposa d'un ecosistema d'eines pensades específicament per a l'escriptura musical en directe, cadascuna amb la seva pròpia gramàtica. Entorns com TidalCycles, construït sobre el llenguatge Haskell, permeten descriure patrons rítmics complexos amb notacions molt compactes, mentre que Sonic Pi, pensat originalment amb finalitats educatives, prioritza una sintaxi més llegible per facilitar l'entrada a la disciplina. Més recentment, eines com Strudel han portat aquesta mateixa lògica al navegador, sense necessitat d'instal·lar cap entorn específic, cosa que ha abaixat considerablement la barrera d'accés per a qui vol provar-ho per primer cop.
Cap d'aquestes eines determina, per si sola, l'estètica del resultat: dos artistes que utilitzin exactament el mateix llenguatge poden arribar a directes completament diferents segons com n'estructurin els patrons i quant de marge deixin a la improvisació sobre l'escenari.
La sintaxi com a espectacle: per què el públic mira la pantalla
Un dels aspectes que més sorprèn qui assisteix a un directe de live coding per primera vegada és el fet que bona part del públic passa l'estona mirant la pantalla de codi en lloc de l'artista. Aquest gest inverteix la relació habitual entre intèrpret i públic: en comptes de contemplar un gest físic —tocar un instrument, girar un potenciòmetre—, el públic segueix una successió de símbols abstractes i n'infereix, amb el temps, quina mena de canvi n'anirà seguit. Alguns col·lectius que documenta aquest arxiu descriuen aquest efecte com una forma d'alfabetització progressiva del públic habitual: qui torna diverses vegades a aquest tipus de sessions comença a reconèixer patrons de codi i a anticipar-ne l'efecte sonor, d'una manera semblant a com un aficionat al techno reconeix l'arribada d'un breakdown.
Aquí l'instrument no es toca amb les mans — es reescriu mentre sona.
De la universitat a l'escenari
La majoria d'artistes de live coding que documenta aquest arxiu no hi han arribat des del circuit convencional de DJs o productors, sinó des d'entorns tècnics: estudis de computació, disseny sonor o enginyeria, sovint amb algun pas per un taller o un grup de pràctica local abans de pujar per primer cop a un escenari. Aquest origen es reflecteix en com s'organitza l'aprenentatge de la disciplina: menys a través de la imitació d'un DJ de referència i més a través de sessions de pràctica compartida —conegudes en algunes comunitats com a «algoraves»— on diversos artistes escriuen codi en paral·lel i n'escolten el resultat combinat en temps real. Aquest arxiu documenta una selecció d'aquests espais de formació a la secció d'activitats música electrònica, on el laboratori i el taller tècnic hi ocupen un lloc central.
Live coding i art generatiu: on es toquen les dues pràctiques
El live coding i l'art generatiu comparteixen més que una comunitat d'artistes: totes dues pràctiques desplacen part de l'autoria cap a un sistema que l'artista supervisa però no controla del tot. La diferència principal és de mètode: el live coding manté el codi com a element visible i editable en directe, mentre que bona part de l'art generatiu treballa amb models que operen com una capa més opaca, ajustable només a través de paràmetres externs. L'anàlisi que aquest arxiu dedica a l'era de l'art generatiu a Barcelona aprofundeix en aquesta segona vessant, mentre que aquest perfil se centra en la disciplina del codi com a instrument tocat en viu.
Totes dues pràctiques, juntament amb el techno de directe consolidat que documenta aquest arxiu al reportatge sobre com es construeix un directe de techno a Barcelona, formen part d'un mateix panorama més ampli: el de com la música electrònica de la ciutat es fa, s'assaja i es porta a escena, més enllà de qualsevol cartell concret. Per situar aquest perfil dins la resta de cartografies de l'arxiu, la secció de l'agenda de festivals recull, quan és rellevant, la programació d'aquest tipus de directes dins cicles i temporades del país.