El públic veu els últims vint minuts: el moment en què l'escenari esclata en làser i la sala sencera balla al mateix compàs. El que no veu —perquè passa dies o setmanes abans, en un local d'assaig o davant d'un ordinador a casa— és el treball que fa que aquests vint minuts funcionin. Aquest reportatge segueix, pas a pas, el procés habitual que un artista o un duo de techno de la ciutat segueix per construir un directe, des del primer esbós fins al moment en què la consola s'apaga.
Del disc dur a l'escaleta
Tot comença, gairebé sempre, amb una selecció excessiva: centenars de pistes, esbossos i gravacions pròpies acumulades durant mesos, de les quals només una fracció acabarà sonant. La primera feina real d'un directe no és tècnica, és editorial: triar quines idees mereixen ocupar minuts d'atenció d'un públic i en quin ordre. Alguns artistes treballen amb una escaleta fixa, gairebé com una partitura; d'altres en construeixen només l'esquelet —una obertura, un punt àlgid, un tancament— i deixen la resta oberta a com respongui la sala aquella nit concreta. Cap de les dues aproximacions és més «autèntica» que l'altra: són dues maneres diferents de gestionar el mateix risc.
En aquesta fase també es decideix quant d'improvisació tindrà el directe. Un set completament preprogramat redueix el marge d'error però també la capacitat de reaccionar; un directe més obert exigeix més hores d'assaig i, sovint, maquinari addicional per poder improvisar amb garanties. La majoria dels artistes que documenta aquest arxiu es col·loquen en algun punt intermedi: una estructura de base sòlida amb marges concrets on es permeten desviar-se'n.
Muntar el rack: maquinari i redundància
Un cop decidit el material, comença el muntatge físic del directe: quins sintetitzadors, caixes de ritmes i controladors formaran el rack que viatjarà d'una sala a una altra. Aquí el criteri pràctic pesa tant com l'estètic. Un equip que sona perfecte a l'estudi però que és fràgil de transportar o de configurar en quinze minuts en un escenari desconegut acaba sent un problema la nit del directe. Per això la majoria d'artistes duplica els elements crítics —una segona targeta de so, un backup del set en un altre dispositiu— i simplifica el cablejat tot el que pot: menys connexions físiques signifiquen menys punts on alguna cosa pot fallar a mitja actuació.
La prova de so, la part invisible
Poques hores abans que obrin portes, l'artista i l'equip tècnic de la sala fan la prova de so: comproven nivells, latència i com respon el sistema de la sala —no el dels auriculars de referència— a cada element del directe. És, probablement, la fase menys glamurosa de tot el procés i, alhora, la que determina si els greus arribaran amb la potència esperada o si un sintetitzador quedarà amagat sota la resta de la mescla. Els tècnics de so d'algunes de les naus documentades per aquest arxiu insisteixen que la major part dels problemes d'un directe —no els creatius, els purament tècnics— es resolen o s'ignoren en aquesta franja d'una hora abans que arribi el primer públic.
Els primers vint minuts
Quan comença el directe de veritat, la feina de l'artista canvia de naturalesa: ja no es tracta de decidir què sonarà, sinó de llegir com respon la sala i ajustar-hi el ritme de l'escaleta prevista. Els primers vint minuts solen servir per calibrar aquesta lectura —si la pista respon millor a un groove més càlid o a un atac més sec— abans d'entrar en el tram central del directe, on la majoria de l'energia es concentra. És en aquest tram on es noten més les diferències entre un directe assajat de memòria i un d'improvisat sobre l'escenari.
Quan alguna cosa falla
Cap directe surt exactament com s'havia planejat, i la manera de gestionar un imprevist —un dispositiu que es penja, un cable que es solta— diu tant de l'artista com la música mateixa. Els directes més sòlids que documenta aquest arxiu comparteixen un tret comú: tenen sempre un pla B integrat en el propi format, no com a improvisació d'emergència sinó com a part prevista del disseny del set. Aquesta redundància, més que cap efecte visual, és sovint el que distingeix un directe de techno consolidat d'un que encara s'està assajant en públic.
Els últims vint minuts són el resultat visible d'unes quantes setmanes que ningú del públic arriba a veure.
Aquest reportatge se centra en el techno per ser, dins l'arxiu, el gènere amb més tradició de directe consolidat a la ciutat, però el mateix procés —selecció, muntatge, prova de so, lectura de sala— es repeteix, amb variacions, en pràcticament tota l'escena que documenta Cau d'Orella. Qui vulgui veure com aquest tipus de directes s'insereixen en una programació més àmplia pot consultar l'agenda de festivals de música electrònica a Catalunya, i qui vulgui aprendre el mateix ofici de primera mà trobarà una selecció de tallers a la secció d'activitats música electrònica de l'arxiu.